Horror alimentari

En unes poques hores he passat de ser un consumidor a seques, a ser un consumidor horroritzat! Mireu, mireu:

Però això no és res comparat en lo següent. A Madrid no tenen camps d’arròs, ni tarongers, ni mar d’on traure peixet I han de menjar, així que tenen plats típics com els entresijos, les gallinejas, i els zarajos:

És de veres que no són de Madrid, però ací també és típic… puaj!
A tot acò jo no he tastat cap dels tres… plats?

Qui diu que a Madrid no es fan bones paelles?

 

Potser la d’aquest cap de setmana no era la millor paella, però estava bona, sobretot tenint en compte les adversitats: una paella xicoteta i un “foc” de la vitroceràmica més xicotet encara, i la poca experiència que teníem fent paelles.

No obstant això, hi ha un element diferencial: hem crescut vegent com es fa una paella. Millor dit, veent maneres de fer una paella, una paella a la manera de cada família: és una d’ixes coses en les que hi ha una sensació de tribu, de clan, de família en el sentit ampli de la paraula. Mesurar l’aigua o l’arròs en els tornillos (sé que és cargols… però què li vaig a fer…) o fent un caballó, a grapats, i quants grapats s’han de ficar per persona, si cal tirar un grapat per a la paella, ficar pebrot o no, fer pilotes… menjar en cullera. Això definix qui eres, o d’on vens, o a què pertanys.

A Madrid la paella és un plat comú. O això fan vore: li diuen paella a qualsevol plat que duga arròs en coloret groc! I quan ú ve d’on ve, li pregunten: “què es fica a la autèntica paella?”, i no hi ha resposta. No és què duu, és una cosa que va més enllà…

 

I de postre, un parell de partides al Kolonisten van Catan (alguns li diuen el Siedler… ) que no vaig guanyar per molt poc