El canvi d’hora s’ha menjat el post número 100

Ho jure! Ha segut tal com diu el títol! Entre el canvi d’hora, el treball i estudiar això, m’ha desaparegut el post 100.

Sort que a voltes el metro dona alguna satisfacció…

Després de San Isidro

Una altra setmana curteta, no sé què farem en les setmanes de cinc dies laborables que venen ara totes seguidetes…

Ahir era San Isidro, patró de Madrid. És a dir, festa. La festa gran de Madrid. Explicat d’una altra manera, un dia en el que a més de ser complicat entrar en el metro perque hi ha molta gent dins com en els dies de treball, és complicat ixir perque tot el món baixa a la mateixa estació. Les fotos (roines però descriptives ) demà.

Del dia d’ahir em quede en dos idees. La primera és d’una dona que passava per allí:

Esto es una locura… Si es que así no se puede, con que el el 1% de Madrid se ponga de acuerdo en ir a un sitio…

L’altra és meua, de després del castell de focs d’artifici d’ahir:

Els castells són com el suc de taronja, no en vullgues un a més de 70 km de casa.

Lo dels castells ho vegèrem ahir; lo del suc de taronja, aquest matí en la reunió en càtering Bo, lo dit, les fotos, demà!

¡¡Ito ito ito…

…metro gratuito!!

El metro de Madrid és una font inesgotable de sorpreses, com diem als comentaris de l’article anterior…

(La foto té truc, i és tan evident que no cal que el diga ).

Com alegrar el dia a un buròcrata de la capital (en dos passos)

Doncs sí, la tornada de hui en tren i metro ha segut curiosa.

En primer lloc al fer el transbordo del tren al metro, justet abans de passar pels torns d’entrada, hi havia un fabulós i inesperat anunci en el panell informatiu:

Circulación normal en líneas…

…en líneas 6, 8 y 10.

Increïble! Per fi estem a l’altura dels països més avançats en quant a infraestructures! Ja es pot anar acabant el mite de que “Àfrica comença als Pirineus”! Segur que a més d’un li recorda, com a mi, a aquell invent de Homer Simpson: “Esta sirena.. PIII …suena… PIII …mientras todo… PIII …va bien… PIII” XD

De l’altre pas no tinc foto, però és fàcil fer-se’n una idea. Al metro de Madrid, igual que a altres llocs, hi músics. Normalment toquen un instrument o canten sobre una música que duen gravada i fiquen a tota castanya. No solen ser molt allà, encara que de quan en quan està el violinista en pinta de turc que és prou bo, o algun guitarrero en bon gust per a les cançons. Però lo de hui era massa, tal com anava pujant les escales des de la línia sis anava sentint un soroll, que s’anava convertint en música mesclada en crits.

No ho estic explicant bé; concretament era una guitarra i una bateria que sonava a llauna, adornat en crits de quan en quan (“hei!”, “ua!”, “ja!”). Una volta vaig estar davant el quadre va esdevindre mític: el tio de la guitarra era un virtuós que es pareixia sospitosament a Mark Knopfler, i el seu col·lega tocava en dos baquetes improvisades una bateria improvisada. Improvisada de veres, perque era una pandereta sobre un trípode! A més, ell era el cantant, estil zZz però d’una altra manera

Lo interessant és que tot junt no sonava mal, omplien el metro en la seva música, i els tios s’ho prenien en serio. De fet, competien per vore qui era més virtuós i es concentrava més en lo seu, si el clon de Mark Knopfler o el toca-panderetes-que-pega-crits. Uns cracks…

Si no escric…

…és perque m’he perdut pels corredors del metro.